Sin emociones fingidas ni juegos de manos teatrales. Aún siendo un guitarrista excepcional, que sabe cuando y como una improvisación está justificada, Toti Soler, a lomos de esa aromática Vita Nuova, no se impone solo por su virtuosismo, sino por su concepto global, por esa serenidad que desarma.

Si cierras los ojos y te concentras mientras suenan las canciones (breves o brevíssimas, con letra o no), descubres pisadas de música culta y fogonazos de ironía popular, un latido que responde a un documentado respeto, sin venerarlos, por el pasado y el presente.

Per a mi el nom de Toti va unit a aquell toc flamenc i queda amb aquella mirada neta des de l’ull de la seva guitarra única, tan dolça i polida com les seves paraules.

Per a mi el gran poder d’en Toti és que sap donar. Sap donar des d’un lloc on l’emoció té pes i densitat, i ens fa l’efecte que podem tocar-la amb les mans, ens transforma l’ànima i ens retorna al present, a la vida

Transformats en aquest aixre d’acords i de veu, els poemes fan el camí pel qual van ser destinats un dia: arribar dins nostre pel més i inesperat dels sentits, com una olor, com un record, sense esforç però plens de vida. Si el destí de l’art és crear un estat d’ànima, l’art del Toti Soler, l’art de construir cançons amb poemes, és un art que ens fa sentir l’ànima més lliure i més plena. Més lliure per la música, més plena amb les paraules.