Toti Soler: “La santa espina és el veritable himne de Catalunya”

publicat a premsa | 0

Després d’anys de silenci i de pandèmia, Toti Soler acaba de publicar nou disc ‘Fill de la fortuna’ (Satélite K).

El nou disc de Toti Soler, Fill de la fortuna (Satélite K), conté 18 temes per a guitarra solista, grup i cançons, amb diferents convidats, com la Gemma Humet, la Mireia Vives, la Rosa Mateu, la Sandra Bonillo i els seus néts Marc i Pol, amb el contrabaixista Marc Prat i el percussionista Arnau Figueres. El disc ha estat enregistrat i produït pel mateix Toti Soler a l’estudi que té a casa, a Palau Sator, a l’Empordà, i és el resultat de tres anys de feina. Dels 18 temes, 11 són seus. Hi trobareu temes de guitarra d’estils variats: tarantel·la, buleria, sardana… Parlem amb ell sobre aquest nou llançament.

Àlex Gómez-Font, nuvol.com

05/07/2022

Llegeix l'article sencer

Toti Soler al pàrquing

publicat a premsa | 0

És un ritual, gairebé una tradició. Cada vegada que m’assabento que Toti Soler treu disc nou, surto de casa, camino fins a Disco 100, la botiga del carrer Escorial que resisteix dignament la gregàriaspotifytzació del món, pago (no arriba a 14 euros) i me l’emporto amb la satisfacció de gaudir de l’objecte i allargar una d’aquestes relacions de fidelitat que no exigeixen ni sacrifici ni compromís. Amb el disc a la butxaca, observo el paisatge amb un altre estat d’ànim, anticipant el plaer d’escoltar-lo d’aquí a una estona. Al número 15 del carrer Lleialtat, em diverteix ensopegar amb un cartell que descriu el moment moral i cívic que viu Barcelona: “Gràcies per NO deixar que el teu gos pixi a la façana”.

Soler ja no ha de donar explicacions i es limita a fer el que ha fet sempre: el que li dona la gana
Quan arribo a casa, poso el disc, sec al sofà, però resulta que el reproductor de CD no funciona. Pateixo mig atac de pànic i ràbia fins que se m’acut una possible solució: refugiar-me al cotxe de la meva exdona (que viu a prop) i aprofitar el reproductor del cotxe, que sona prou bé. Aleshores apareix el dubte: ¿l’he d’escoltar dins del pàrquing, aturat, o en moviment, voltant per una ciutat que, a quarts de set de la tarda, no és precisament el súmmum de la tranquil·litat? De moment, em quedo al pàrquing, premo el play i deixo que soni.

 

Sergi Pàmies,

La Vanguardia

17/06/2022

 

Fill de la fortuna, Toti Soler

publicat a premsa | 0

Escriure sobre Toti Soler és escriure sobre un dels autors en vida més prolífics. La seva carrera va començar a brillar a  finals de la dècada dels seixanta del passat segle quan amb Jordi Sabatés van dinamitar les maneres d’acompanyar el cantautors. Des d’aleshores, Soler no ha parat de treballar. Recentment acaba de publicar Fill de la fortuna, després d’anys de silenci i de pandèmia. Es diu ràpid, però Fill de la Fortuna és el seu 37è àlbum en solitari.

Àlex Gómez-Font, alexgomezfont.com

13/06/2022

Toti Soler: «No tenir una etiqueta és un problema per al mercat, però per a mi és un orgull»

publicat a premsa | 0

Avui, Toti Soler (Vilassar de Dalt, 1949) publica el seu trenta-setè disc, Fill de la fortuna (Satélite K, 2022). Aquest nou treball, ideat poc abans de la pandèmia, manté el seu distintiu estil guitarrístic únic i cristal·lí i s’acompanya d’un ampli ventall de veus i tonades que complementen els arpegis i les melodies de la guitarra.

enderrock.cat
Pere Pons | 27/05/2022

La guitarra “mixta” de Soler, flamenco-clàssica, sona amb la veu dels destil·lats més purs

publicat a premsa | 0

Era la presentació de l’últim àlbum de Toti Soler, El temps que s’atura, però en realitat el concert va anar molt més enllà.

Es van poder escoltar cançons antigues i un parell d’estrenes que encara no s’han enregistrat. Un espectacle pensat per la intimitat i la recerca d’equilibri. La guitarra “mixta” de Soler, flamenco-clàssica, sona amb la veu dels destil·lats més purs.

No és en cap cas una música abrandada. Es tracta d’un espai inefable construït amb gèneres diversos en què el jazz i el flamenc tenen un paper fonamental. És una manera de dir assossegada, molt refinada.

Hi ha una voluntat lírica molt clara però també hi ha sonoritats molt elaborades que busquen camins diferents. Fascinant per les composicions, per la llibertat d’aquestes músiques i el sentit pregon d’un toc contrapesat, molt directe, mai circums?pecte. A tot això hi cal afegir dos músics extraordinaris com Marc Prat i Arnau Figueres. No es pot demanar més.

Xavier Paset
DIARI DE GIRONA, 10.10.2016

I si fóssim normals?

publicat a premsa | 0

L’espectacle que va seguir a l’acte de concessió dels Premis Literaris Josep Vallverdú i Màrius Torres d’enguany va ser esplèndid.

El vintè aniversari de l’enyorat cantautor i poeta d’Alcoi ens va portar L’Ovidi. Poema sense acabar. Tot i que la perfecció de la cantant Gemma Humet i la de la veu de l’actor Joan Massotkleiner van aconseguir que tornéssim a recordar els nostres millors poetes, Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí Pol, va ser la guitarra del Toti Soler la que hi va posar aquells pessics de sal i pebre que, com deia Montserrat Roig, fa que el plat esdevingui perfecte. Admirant com els dits del gran Toti Soler es movien per damunt del cos allargassat de la guitarra, crec que tots, tots, vam sentir un orgull immens per aquell home menut, discret i que tan poc valorat ha estat pels de casa. Com sempre. En sortir de l’Auditori ens vam entretenir a fer-la petar amb els amics, coneguts i saludats. Enmig de converses entrecreuades van coincidir a definir Toti Soler com un mestre de mestres. El millor músic contemporani. Qui com ell ha sabut fusionar jazz, blues i flamenc? El poeta, Carles Maria Sanuy, va pronunciar la frase lapidària: “en un país normal, Toti Soler seria lloat, un mestre que no té res a envejar a gent com Paco de Lucía”. En Sanuy va dir allò que tots sabem. Que no vivim en un país normal. Un país normal és aquell que òbviament glorifica els seus, que els reconeix, que els condecora, que els respecta i que fa que siguin respectats. Però també quan s’és un país normal, és a dir amb Estat, els altres Estats reconeixen els mèrits d’aquells i els glorifica i els reconeix i els condecora i els respecta. Per això, si fóssim un país normal, potser el català Toti Soler gaudiria a Espanya de la mateixa admiració que, com apuntava Sanuy, un andalús Paco de Lucía. Perquè si fóssim un país normal, no hi faria res que el català Toti Soler exhibís orgullós la seva catalanitat com l’andalús Paco de Lucía exhibia els seus orígens. Però ja sabem que no som ni vivim en un país normal. No tenim Estat i al que per ara pertanyem ens compara amb terroristes d’Estat Islàmic. Per això, perquè no tenim Estat i el que tenim ens juga a la contra, mai no veurem un Nobel català. Víctimes de les pressions de la diplomàcia espanyola van caure candidats com Pau Casals, Josep Trueta, Josep Carner, Pere Casaldàliga, Àngel Guimerà, J.V.Foix o Salvador Espriu. Per això, perquè no som un país normal.

Marta Alòs
Diari Segre, 16.11.2015

EN TOTI SOLER I COMPANYIA

publicat a premsa | 0
El passat 20 d’abril vaig fer cap al claustre de Sant Domènec de la Universitat de Girona, per escoltar el concert que es celebrava en commemoració del vintè aniversari de la mort de l’Ovidi Montllor. La vaig encertar de ple. El programa presagiava una vetllada formidable a través de noms tan il·lustres com els de J. Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, J.M. de Sagarra, Blai Bonet, Miquel Martí i Pol, Pere Quart i els mateixos Ovidi Montllor i Toti Soler, que eren els principals protagonistes de l’acte. Efectivament, el concert va complir amb escreix les expectatives, fins al punt d’arribar a emocionar-me de forma evident. Això només és possible quan l’excel·lència d’uns poemes i unes partitures es complementa amb unes interpretacions de qualitat excepcional. I aquest va ser el cas. La força narrativa d’en Joan Massotkleiner, la sensibilitat musical de la Gemma Humet, la riquesa harmònica que desprèn la guitarra d’en Toti Soler i el talent de tots plegats, varen constituir el contrapunt just perquè els textos dels poetes citats lluïssin el seu màxim esplendor. En un temps de culte exagerat a la vulgaritat com el que ens ha tocat viure, l’esforç contra corrent d’aquests artistes per mantenir-se fidels als seus principis representa una alenada d’aire fresc. I també un cant a l’esperança perquè, mentre perduri, tindrem la porta oberta a la possibilitat que aquest país, culturalment tant miserable, acabi adonant-se dels seus errors i decideixi fer-se mereixedor dels artistes que l’honren.
  

Antoni Mas i Bou
La Nota. Butlletí del Musicat, 21.05.2015

L’obertura del 20è Barnasants

publicat a premsa | 0

Dissabte a l’Auditori Municipal de Terrassa, va ser un exemple de com amb molt pocs recursos instrumentals, una guitarra i tres veus, és possible construir tot un món d’evocacions i desafiaments. Amb suavitat i aquella calma interior que tant cultiva, encara més en la seva obra madura, Toti Soler, i sense dimitir del nervi i del verb alçat. Va ser un deliciós recorregut per plecs expressius d’Ovidi Montllor, per les seves cançons captivadores, els seus ideals i les seves complicades poètiques, assentat en una guitarra que és una enciclopèdia i realçat, si pot ser, amb dos còmplices de registres molt complementaris: dolçament rigorós, el de Gemma Humet, i aspre, i amb molt pòsit, el de Joan Massotkleiner. Nit d’estrena per a Barnasants i, com és costum, paraules fogoses del seu director, Pere Camps, que va subratllar el paper de la cultura com a «aliment de l’ànima, del pensament crític i la transformació social» davant un auditori que incloïa el conseller Ferran Mascarell i representants polítics i sindicals com Joan Herrera (ICV), David Fernàndez (CUP) i Joan Carles Gallego (CCOO). Paraules que van sintonitzar amb l’esperit tan líric com batallador de L’Ovidi, poema sense acabar, el recital que el trio va obrir amb aquesta peça basada en un text de Salvat-Papasseit. Veu cristal·lina, refrescant, la d’Humet, però no candorosa, amb refilets madurs molt mediterranis i intel·ligència per casar cada síl·laba amb els a vegades tortuosos trajectes melòdics de les cançons i de les evolucions de Soler en els trastos de la seva guitarra. Precises incursions en La fera ferotge, Perquè vull i Homenatge a Teresa, i un M’aclame a tu, amb la seva veu i la de Soler afegint-se al final, amb unes estrofes que van ser una festa. Esplendor que va casar amb la voluptuositat d’Els amants, poema d’Estellés declamat amb tota la passió i autoritat per Massotkleiner, fent pensar en el mateix Ovidi. GUITARRA GENEROSA / Cançons i poemes es van alternar en seqüències plenes de vida, del sarcasme de Va com va a les cites vehements a Sagarra, Blai Bonet, Martí i Pol i Pere Quart, amb una guitarra que no necessitava emfatitzar el seu virtuosisme per seduir; generosa i sensible a cada canvi d’ànim, i que va afrontar sola un altre homenatge, potser encara més personal, en la melancòlica Léo Ferré. Tancant, Tot explota pel cap o per la pota, i víctors a l’auditori. «Bé, Ovidi, bé!». Sí, ell també hi era.

Jordi Bianciotto
EL PERIÓDICO, 26.01.2015

S’arranca el Toti

publicat a premsa | 0

Acompanyat de contrabaix i d’un percussionista molt versàtil, amb una peça que ens fa viatjar directament a la certesa que viurem una vetlada única i que el Toti es troba en un moment excepcional i ve amb ganes de fer parlar la guitarra amb tota l’eloqüència de què és capaç la vella dama. I ens presenta la tal Gemma Humet, de Terrassa diu que, joveníssima, amb una veu brillant, ben modulada, que ens arriba als nítols amb profunditats dignes d’un fado. No gose ni parpellejar, concentrat com estic a extraure el màxim rendiment del meu audiòfon esquerra. Aplaudiments a cada peça, la generositat alcoiana concentrada en moltes gotes d’emoció, la memòria de tants moments ovidians de la vida. Una primera tanda de les cançons primigènies d’en Toti (Petita i blanca, Cançó de suburbi…) ens puja al núvol que ens porta dellà el temps en feliç ucronia. Més instrumentals, inclosa la clàssica Sardana flamenca. Com que la veu mig afònica del Toti no és apta per a la meua oïda, l’emoció de descobrir les cançons anunciades amb les primeres notes i, sobretot, la veu angelical, de gestualitat també quasi flamenca, de la Gemma Humet, és doblement satisfactòria (i qui no es consola és perquè no vol, me cague en l’ou!). I per fi Ovidianes, inevitablement agredolces: impecables Va com va o Dos anònims, una miqueta més avall Homenatge a Teresa, que comence a pensar, segurament de manera injusta, que no és peça apta per a una dona, i el M’aclame a tu, tot i la segona, celestial, veu de la xica, de la combinació harmònica de dues veus tan llunyanes. Concert de tancar els ulls, concert de no perdre’n detall, d’aplaudir amb ràbia en ple èxtasi ovidià, de subratllar els encerts i la grandesa que el nostre Ovidi seguesca pletòric de bona salut en els dits i la guitarra de Toti (que no deu abandonar ni per dormir, almenys no per saludar reiteradament el públic que no es cansaria de bisos però que agraeix finalment l’esforç de l’art desplegat i queda ben pagat). I bona nit, que encara hi ha carretera i paraules per endavant, comentar el periple ovidià que els viatgers han recorregut avui. Hi ha encara estona per paladejar l’experiència, per assajar hipòtesis sobre la nostra realitat nacional, social i personal, per desitjar a l’amic bon vent i barca nova a Amiens, la Picardia, on se’n va, amb la guitarra i la família, per fer-hi xarrades i cantades. Ben carregades les piles, no en tinc cap dubte..

Manel Rodríguez
La paraula nostra, 04.02.2013