Començant per les innovacions elèctriques en els temps progressius d’OM, i continuant amb el paper destacat com a pioner de la fusió flamenca, l’autor “d’El gat blanc” ha desenvolupat pel mateix preu una interessant via creativa compartint protagonisme amb rapsodes i cantants que va assolir sens dubte la màxima expressió al costat del gran Ovidi Montllor. En l’última temptativa en aquest terreny, Toti Soler col-labora amb Sílvia Pérez Cruz, una cantant multidimensional que vam poder veure triomfar recentment en la seva vis cubanitzada al costat de Javier Colina. Amb tot dat i beneït per endavant, i una enorme expectació en l’ambient, el guitarrista i la cantant van començar amb “Bésame mucho” el recital en el Festival de Guitarra, articulat majoritàriament entorn de versions de cançons clàssiques del patrimoni llatinoamericà combinades amb alguns originals i textos musicats de poetes catalans. Amb la demostració d’una entesa òptima entre tots dos, els artistes van abordar amb gràcia pals tan diversos com una zamba argentina d’Atahualpa Yupanki “Piedra y camino”, un fado d’Amalia Rodrigues “Lagrima” o una copla de tota la vida “Penita, pena” cantada meravellosament per una Sílvia Pérez Cruz que s’encoratja en les “jonduras”. Bastant menys interessant van resultar les aproximacions a la música brasilera, amb dues cançons emblemàtiques: “Chega de saudade”de Joâo Gilberto i “A felicidade” de Vinicius de Moraes i A. C. Jobim que va empendre d’una manera excessivament maquinal. D’altre banda i en un territori molt més proper, Pérez Cruz va prodigar profunditat en “L’ou de la mort blanca”, un preciós tema d’autoria pròpia sobre un poema de Maria Mercè Marçal, per recollir més tard una de les ovacions més importants de la nit amb la interpretació refrescant de “Em dius que el nostre amor”, tot un clàssic del cançoner de Toti que amb 43 anys conserva el resplendor intacte. Ja en els bisos, i en l’únic tema instrumental de la nit, el guitarrista ens va fer tocar el cel amb els dits a propòsit d’un tema magnífic titulat paradoxalment “El crit”. El públic, dret, va acomiadar amb aplaudiments eixordadors a aquest tàndem artístic tan lluminós. Parafrasejant la gran Lídia de Cadaqués, exímia veu popular elevada als altars per Salvador Dalí i Eugeni D’Ors: hi ha claror.

Toti Soler s’est produite hier soir dans la salle culturelle de l’Ambassade d’Espagne en Mauritanie devant un public nombreux. L’artiste a superbement interprété plusieurs titres de son chef d’œuvre. « C’était un véritable régal, commente un ambassadeur qui a été visiblement bercé par les notes ». Né en 1949 à côté de Barcelone, l’artiste a étudié la musique dans cette ville avant de poursuivre à Londres. Il développe son talent avec plusieurs rencontres avec de grands noms. Le bluesman américain Taj Mahal, l’acteur et réalisateur Ugo Tognazzi … Sa musique croise le Flamenco, s’enrichit de sonorités indo-europo-andalouses. Avec la venue de grand maître, c’est un très beau cadeau que l’Ambassade d’Espagne nous offre à l’occasion de sa présidence de l’Union européenne.

Classique, folk, jazz, flamenco, musiques orientales, sont les influences les plus marquantes de son répertoire. Né sous le joug de la dictadure franquiste, près de Barcelone, Soler fait partie de cette génération d’artistes qui participe à la libération de l’expression artistique catalane.

Dins una música on el silenci i la serenor entren en joc amb el mateix apassionament que els acords i les harmonies, Toti Soler aconsegueix teixir un discurs sonor carregat d’emotivitat i sentiment. Inspirat per aquells que sent més propers, el seu pare, el seu avi, el seu fill, el músic de Vilassar exhibeix les seves dots úniques com a artesà d’un instrument -la guitarra- del qual coneix i domina el relleu complet de la seva geografia.

aquest nou compacte de Toti Soler és un dels millors discos de guitarra contemporània gravats als nostre país des de fa molt de temps.

i el silenci que l’envolta, una revoltant injustícia…És aquell home que amb gran talent va lligar la música flamenca i la catalana, amb uns resultats sorprenents. També és el músic de jazz i de música simfònica, i també aquell miracle musical que, amb la veu cristal·lina d’Esther Formosa, ha creat M’aclame a tu, sobre música de l’Ovidi en particular i música meditarrània en general.

la música… I així, gairebé sense adonar-nos-en, vam compartir durant dues hores un sobri i exquisit exercici d’amor a la música.

Sin emociones fingidas ni juegos de manos teatrales. Aún siendo un guitarrista excepcional, que sabe cuando y como una improvisación está justificada, Toti Soler, a lomos de esa aromática Vita Nuova, no se impone solo por su virtuosismo, sino por su concepto global, por esa serenidad que desarma.

Si cierras los ojos y te concentras mientras suenan las canciones (breves o brevíssimas, con letra o no), descubres pisadas de música culta y fogonazos de ironía popular, un latido que responde a un documentado respeto, sin venerarlos, por el pasado y el presente.