I no se’l va tornar a veure si no és gairebé tímid extraient, a l’hora de la copa i el cigar, un número del sorteig a favor de l’Oncolliga, un espectador qualsevol podria explicar que acabava d’assistir al recital d’un intèrpret educat i pulcre, potser d’un virtuós i tot, si no fos que de tant abusar-ne aquest adjectiu s’ha tornat glacial, quasi improcedent per referir-se a algú que no aspira pas a exhibir-se, sinó a comunicar-se amb la gent. En realitat al davant acabàvem de tenir Toti Soler, un músic que fa més de quaranta anys que es baralla amb les cordes de la guitarra per exfoliar-les del virtuosisme mort que tenen a vegades els acords massa perfectes i que, en el segon concert del Gastromusical del Molí de l’Escala, va reprendre una desena dels temes més significatius de la seva trajectòria com qui ensenya les fotos de família d’una casa acollidora i ben endreçada: una casa on faria bo de viure-hi. Ja era una declaració d’intencions que hagués obert l’actuació amb El pas del temps, un tema que en efecte agafa la vida amb els dits i la deixa suspesa d’una nota que flueix, amb suavitat, amb tendresa, estimant la seva demora, el seu enredar-se entre les cordes per anar ajornant l’extinció, i que una tan explícita introducció servís per recordar els amics Léo Ferré i Ovidi Montllor, i el seu avi, Alexandre Galí. Acompanyat amb sobrietat, amb una compenetració exquisida, per Marc Prat al contrabaix i Jaume Catà a la percussió, Toti Soler va commoure amb la cançó sefardita Esta montaña de enfrente, va enlluernar amb la gosadia de la ja clàssica Sardana flamenca, va deixar-nos encalmar amb Vida secreta, va enjogassar-nos amb una cançó del camp de Mallorca, i va fer-nos sentir nostàlgics de paisatges tan llunyans que quasi són imaginats amb Lydda, la ciutat palestina on diuen que va morir sant Jordi. Va tenir, a més, l’astúcia de reservar per al final un quadre tan fabulós com el que dibuixa a Vladimir Maiakovski, que reprodueix la turbulència de l’ànima del poeta rus adoptant la forma d’una música d’intriga, amb udols de vent siberià i estampida de cavalls al galop, frenètics i enfurits, i de regalar, en l’únic bis que va oferir, l’esplèndida Suzanne traduïda per Josep M. Andreu, per arrodonir el viatge de tornada a casa, la circularitat del temps. La fórmula del Gastromusical, que arriba a la cinquena edició, es confirma com una de les més apetitoses de l’estiu, no només per les excel·lències de la cuina de Jordi Jacas i la solvència dels intèrprets convidats, sinó perquè aconsegueix que, quan arriba a les postres, un desitgi que el sopar no acabés, i quan els músics comencen a tocar, el que voldria és que no acabés mai el concert.

Començant per les innovacions elèctriques en els temps progressius d’OM, i continuant amb el paper destacat com a pioner de la fusió flamenca, l’autor “d’El gat blanc” ha desenvolupat pel mateix preu una interessant via creativa compartint protagonisme amb rapsodes i cantants que va assolir sens dubte la màxima expressió al costat del gran Ovidi Montllor. En l’última temptativa en aquest terreny, Toti Soler col-labora amb Sílvia Pérez Cruz, una cantant multidimensional que vam poder veure triomfar recentment en la seva vis cubanitzada al costat de Javier Colina. Amb tot dat i beneït per endavant, i una enorme expectació en l’ambient, el guitarrista i la cantant van començar amb “Bésame mucho” el recital en el Festival de Guitarra, articulat majoritàriament entorn de versions de cançons clàssiques del patrimoni llatinoamericà combinades amb alguns originals i textos musicats de poetes catalans. Amb la demostració d’una entesa òptima entre tots dos, els artistes van abordar amb gràcia pals tan diversos com una zamba argentina d’Atahualpa Yupanki “Piedra y camino”, un fado d’Amalia Rodrigues “Lagrima” o una copla de tota la vida “Penita, pena” cantada meravellosament per una Sílvia Pérez Cruz que s’encoratja en les “jonduras”. Bastant menys interessant van resultar les aproximacions a la música brasilera, amb dues cançons emblemàtiques: “Chega de saudade”de Joâo Gilberto i “A felicidade” de Vinicius de Moraes i A. C. Jobim que va empendre d’una manera excessivament maquinal. D’altre banda i en un territori molt més proper, Pérez Cruz va prodigar profunditat en “L’ou de la mort blanca”, un preciós tema d’autoria pròpia sobre un poema de Maria Mercè Marçal, per recollir més tard una de les ovacions més importants de la nit amb la interpretació refrescant de “Em dius que el nostre amor”, tot un clàssic del cançoner de Toti que amb 43 anys conserva el resplendor intacte. Ja en els bisos, i en l’únic tema instrumental de la nit, el guitarrista ens va fer tocar el cel amb els dits a propòsit d’un tema magnífic titulat paradoxalment “El crit”. El públic, dret, va acomiadar amb aplaudiments eixordadors a aquest tàndem artístic tan lluminós. Parafrasejant la gran Lídia de Cadaqués, exímia veu popular elevada als altars per Salvador Dalí i Eugeni D’Ors: hi ha claror.

Toti Soler s’est produite hier soir dans la salle culturelle de l’Ambassade d’Espagne en Mauritanie devant un public nombreux. L’artiste a superbement interprété plusieurs titres de son chef d’œuvre. « C’était un véritable régal, commente un ambassadeur qui a été visiblement bercé par les notes ». Né en 1949 à côté de Barcelone, l’artiste a étudié la musique dans cette ville avant de poursuivre à Londres. Il développe son talent avec plusieurs rencontres avec de grands noms. Le bluesman américain Taj Mahal, l’acteur et réalisateur Ugo Tognazzi … Sa musique croise le Flamenco, s’enrichit de sonorités indo-europo-andalouses. Avec la venue de grand maître, c’est un très beau cadeau que l’Ambassade d’Espagne nous offre à l’occasion de sa présidence de l’Union européenne.

Classique, folk, jazz, flamenco, musiques orientales, sont les influences les plus marquantes de son répertoire. Né sous le joug de la dictadure franquiste, près de Barcelone, Soler fait partie de cette génération d’artistes qui participe à la libération de l’expression artistique catalane.

Dins una música on el silenci i la serenor entren en joc amb el mateix apassionament que els acords i les harmonies, Toti Soler aconsegueix teixir un discurs sonor carregat d’emotivitat i sentiment. Inspirat per aquells que sent més propers, el seu pare, el seu avi, el seu fill, el músic de Vilassar exhibeix les seves dots úniques com a artesà d’un instrument -la guitarra- del qual coneix i domina el relleu complet de la seva geografia.

aquest nou compacte de Toti Soler és un dels millors discos de guitarra contemporània gravats als nostre país des de fa molt de temps.

i el silenci que l’envolta, una revoltant injustícia…És aquell home que amb gran talent va lligar la música flamenca i la catalana, amb uns resultats sorprenents. També és el músic de jazz i de música simfònica, i també aquell miracle musical que, amb la veu cristal·lina d’Esther Formosa, ha creat M’aclame a tu, sobre música de l’Ovidi en particular i música meditarrània en general.

la música… I així, gairebé sense adonar-nos-en, vam compartir durant dues hores un sobri i exquisit exercici d’amor a la música.

Sin emociones fingidas ni juegos de manos teatrales. Aún siendo un guitarrista excepcional, que sabe cuando y como una improvisación está justificada, Toti Soler, a lomos de esa aromática Vita Nuova, no se impone solo por su virtuosismo, sino por su concepto global, por esa serenidad que desarma.

Si cierras los ojos y te concentras mientras suenan las canciones (breves o brevíssimas, con letra o no), descubres pisadas de música culta y fogonazos de ironía popular, un latido que responde a un documentado respeto, sin venerarlos, por el pasado y el presente.