Era la presentació de l’últim àlbum de Toti Soler, El temps que s’atura, però en realitat el concert va anar molt més enllà.

Es van poder escoltar cançons antigues i un parell d’estrenes que encara no s’han enregistrat. Un espectacle pensat per la intimitat i la recerca d’equilibri. La guitarra “mixta” de Soler, flamenco-clàssica, sona amb la veu dels destil·lats més purs.

No és en cap cas una música abrandada. Es tracta d’un espai inefable construït amb gèneres diversos en què el jazz i el flamenc tenen un paper fonamental. És una manera de dir assossegada, molt refinada.

Hi ha una voluntat lírica molt clara però també hi ha sonoritats molt elaborades que busquen camins diferents. Fascinant per les composicions, per la llibertat d’aquestes músiques i el sentit pregon d’un toc contrapesat, molt directe, mai circums?pecte. A tot això hi cal afegir dos músics extraordinaris com Marc Prat i Arnau Figueres. No es pot demanar més.

L’espectacle que va seguir a l’acte de concessió dels Premis Literaris Josep Vallverdú i Màrius Torres d’enguany va ser esplèndid.

El vintè aniversari de l’enyorat cantautor i poeta d’Alcoi ens va portar L’Ovidi. Poema sense acabar. Tot i que la perfecció de la cantant Gemma Humet i la de la veu de l’actor Joan Massotkleiner van aconseguir que tornéssim a recordar els nostres millors poetes, Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí Pol, va ser la guitarra del Toti Soler la que hi va posar aquells pessics de sal i pebre que, com deia Montserrat Roig, fa que el plat esdevingui perfecte. Admirant com els dits del gran Toti Soler es movien per damunt del cos allargassat de la guitarra, crec que tots, tots, vam sentir un orgull immens per aquell home menut, discret i que tan poc valorat ha estat pels de casa. Com sempre. En sortir de l’Auditori ens vam entretenir a fer-la petar amb els amics, coneguts i saludats. Enmig de converses entrecreuades van coincidir a definir Toti Soler com un mestre de mestres. El millor músic contemporani. Qui com ell ha sabut fusionar jazz, blues i flamenc? El poeta, Carles Maria Sanuy, va pronunciar la frase lapidària: “en un país normal, Toti Soler seria lloat, un mestre que no té res a envejar a gent com Paco de Lucía”. En Sanuy va dir allò que tots sabem. Que no vivim en un país normal. Un país normal és aquell que òbviament glorifica els seus, que els reconeix, que els condecora, que els respecta i que fa que siguin respectats. Però també quan s’és un país normal, és a dir amb Estat, els altres Estats reconeixen els mèrits d’aquells i els glorifica i els reconeix i els condecora i els respecta. Per això, si fóssim un país normal, potser el català Toti Soler gaudiria a Espanya de la mateixa admiració que, com apuntava Sanuy, un andalús Paco de Lucía. Perquè si fóssim un país normal, no hi faria res que el català Toti Soler exhibís orgullós la seva catalanitat com l’andalús Paco de Lucía exhibia els seus orígens. Però ja sabem que no som ni vivim en un país normal. No tenim Estat i al que per ara pertanyem ens compara amb terroristes d’Estat Islàmic. Per això, perquè no tenim Estat i el que tenim ens juga a la contra, mai no veurem un Nobel català. Víctimes de les pressions de la diplomàcia espanyola van caure candidats com Pau Casals, Josep Trueta, Josep Carner, Pere Casaldàliga, Àngel Guimerà, J.V.Foix o Salvador Espriu. Per això, perquè no som un país normal.

Dissabte a l’Auditori Municipal de Terrassa, va ser un exemple de com amb molt pocs recursos instrumentals, una guitarra i tres veus, és possible construir tot un món d’evocacions i desafiaments. Amb suavitat i aquella calma interior que tant cultiva, encara més en la seva obra madura, Toti Soler, i sense dimitir del nervi i del verb alçat. Va ser un deliciós recorregut per plecs expressius d’Ovidi Montllor, per les seves cançons captivadores, els seus ideals i les seves complicades poètiques, assentat en una guitarra que és una enciclopèdia i realçat, si pot ser, amb dos còmplices de registres molt complementaris: dolçament rigorós, el de Gemma Humet, i aspre, i amb molt pòsit, el de Joan Massotkleiner. Nit d’estrena per a Barnasants i, com és costum, paraules fogoses del seu director, Pere Camps, que va subratllar el paper de la cultura com a «aliment de l’ànima, del pensament crític i la transformació social» davant un auditori que incloïa el conseller Ferran Mascarell i representants polítics i sindicals com Joan Herrera (ICV), David Fernàndez (CUP) i Joan Carles Gallego (CCOO). Paraules que van sintonitzar amb l’esperit tan líric com batallador de L’Ovidi, poema sense acabar, el recital que el trio va obrir amb aquesta peça basada en un text de Salvat-Papasseit. Veu cristal·lina, refrescant, la d’Humet, però no candorosa, amb refilets madurs molt mediterranis i intel·ligència per casar cada síl·laba amb els a vegades tortuosos trajectes melòdics de les cançons i de les evolucions de Soler en els trastos de la seva guitarra. Precises incursions en La fera ferotge, Perquè vull i Homenatge a Teresa, i un M’aclame a tu, amb la seva veu i la de Soler afegint-se al final, amb unes estrofes que van ser una festa. Esplendor que va casar amb la voluptuositat d’Els amants, poema d’Estellés declamat amb tota la passió i autoritat per Massotkleiner, fent pensar en el mateix Ovidi. GUITARRA GENEROSA / Cançons i poemes es van alternar en seqüències plenes de vida, del sarcasme de Va com va a les cites vehements a Sagarra, Blai Bonet, Martí i Pol i Pere Quart, amb una guitarra que no necessitava emfatitzar el seu virtuosisme per seduir; generosa i sensible a cada canvi d’ànim, i que va afrontar sola un altre homenatge, potser encara més personal, en la melancòlica Léo Ferré. Tancant, Tot explota pel cap o per la pota, i víctors a l’auditori. «Bé, Ovidi, bé!». Sí, ell també hi era.

Acompanyat de contrabaix i d’un percussionista molt versàtil, amb una peça que ens fa viatjar directament a la certesa que viurem una vetlada única i que el Toti es troba en un moment excepcional i ve amb ganes de fer parlar la guitarra amb tota l’eloqüència de què és capaç la vella dama. I ens presenta la tal Gemma Humet, de Terrassa diu que, joveníssima, amb una veu brillant, ben modulada, que ens arriba als nítols amb profunditats dignes d’un fado. No gose ni parpellejar, concentrat com estic a extraure el màxim rendiment del meu audiòfon esquerra. Aplaudiments a cada peça, la generositat alcoiana concentrada en moltes gotes d’emoció, la memòria de tants moments ovidians de la vida. Una primera tanda de les cançons primigènies d’en Toti (Petita i blanca, Cançó de suburbi…) ens puja al núvol que ens porta dellà el temps en feliç ucronia. Més instrumentals, inclosa la clàssica Sardana flamenca. Com que la veu mig afònica del Toti no és apta per a la meua oïda, l’emoció de descobrir les cançons anunciades amb les primeres notes i, sobretot, la veu angelical, de gestualitat també quasi flamenca, de la Gemma Humet, és doblement satisfactòria (i qui no es consola és perquè no vol, me cague en l’ou!). I per fi Ovidianes, inevitablement agredolces: impecables Va com va o Dos anònims, una miqueta més avall Homenatge a Teresa, que comence a pensar, segurament de manera injusta, que no és peça apta per a una dona, i el M’aclame a tu, tot i la segona, celestial, veu de la xica, de la combinació harmònica de dues veus tan llunyanes. Concert de tancar els ulls, concert de no perdre’n detall, d’aplaudir amb ràbia en ple èxtasi ovidià, de subratllar els encerts i la grandesa que el nostre Ovidi seguesca pletòric de bona salut en els dits i la guitarra de Toti (que no deu abandonar ni per dormir, almenys no per saludar reiteradament el públic que no es cansaria de bisos però que agraeix finalment l’esforç de l’art desplegat i queda ben pagat). I bona nit, que encara hi ha carretera i paraules per endavant, comentar el periple ovidià que els viatgers han recorregut avui. Hi ha encara estona per paladejar l’experiència, per assajar hipòtesis sobre la nostra realitat nacional, social i personal, per desitjar a l’amic bon vent i barca nova a Amiens, la Picardia, on se’n va, amb la guitarra i la família, per fer-hi xarrades i cantades. Ben carregades les piles, no en tinc cap dubte..

L’últim disc de Toti Soler, amb el propòsit d’escriure aquest article a raig, de manera automàtica. A la botiga, quan l’he demanat, m’han dit: “És a la secció de pop-rock nacional”. Les classificacions musicals són absurdes. Primera alegria: sona Sardana flamenca, més continguda de com la recordava d’aquell disc fundacional i fulgurant, El gat blanc. Els aspirants a guitarristes dels anys setanta se’l sabien de memòria i no podien preveure (o sí) que acabaria sent la pedra filosofal de moltes fusions. A la fotografia de la caràtula es veu el músic passejant amb dos nens que potser són els seus néts. Soler sempre ha estat un artista familiar: pare compositor, germà instrumentista, fills còmplices o inspiradors (de Laia o Àlex) i amics reals i virtuals (Ovidi Montllor, Pere Quart, Miguel Hernández, Joan Vinyoli, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit). Aquesta deu ser la raó de viure: un lloc (Palau-Sator), una vocació (la música, la poesia), una família, un amor (si pot ser), un repertori per ser interpretat tant davant d’una llar de foc com amb espardenyes i vora del mar i uns quants fidels que, cada cop que fa un disc, correm a comprar-lo per injectar-nos a la vena una manera profunda, transparent i reconfortant de fer música. Tot i que no té veu, Soler canta, i, quan se n’atipa, busca algú que canti per ell (si pot ser un àngel enganyosament fràgil, millor). Toca una guitarra del luthier suís Philippe Jean-Mairet. Les guitarres són un perill. Els casinos tenen una llista de ludòpates a qui no deixen entrar. Les botigues d’instruments també n’haurien de tenir i prohibir-me l’entrada. Una vegada vaig anar a Palau-Sator a entrevistar Soler. De camí, vaig avançar un ciclista que s’assemblava a Lance Armstrong. Vaig frenar per comprovar-ho i, en efecte, era ell. Soler s’acabava de llevar i tenia lleganyes a les paraules. Vam parlar poc, per timidesa i perquè, de fet, jo només volia fer-me una idea d’on vivia el compositor d’Em dius que el nostre amor, que és una de les cançons que més m’agraden. Fa uns mesos, me’l vaig trobar pel carrer i el vaig saludar de lluny, sense saber què dir-li. Aquesta paràlisi provocada per l’admiració i el respecte només l’he tingut amb Johan Cruyff i Toti Soler. Deuen assemblar-se en alguna cosa però ara no sé quina. Si no estigués escrivint aquest article a raig, de manera insensata, em faria vergonya dir el que ara vaig a dir: Soler actualitza una sensibilitat de modernitat clàssica semblant a la que representa Frederic Mompou i, com confirma Raó de viure, és la màxima autoritat a l’hora d’interpretar els nostres poetes.ns primigènies d’en Toti (Petita i blanca, Cançó de suburbi…) ens puja al núvol que ens porta dellà el temps en feliç ucronia. Més instrumentals, inclosa la clàssica Sardana flamenca. Com que la veu mig afònica del Toti no és apta per a la meua oïda, l’emoció de descobrir les cançons anunciades amb les primeres notes i, sobretot, la veu angelical, de gestualitat també quasi flamenca, de la Gemma Humet, és doblement satisfactòria (i qui no es consola és perquè no vol, me cague en l’ou!). I per fi Ovidianes, inevitablement agredolces: impecables Va com va o Dos anònims, una miqueta més avall Homenatge a Teresa, que comence a pensar, segurament de manera injusta, que no és peça apta per a una dona, i el M’aclame a tu, tot i la segona, celestial, veu de la xica, de la combinació harmònica de dues veus tan llunyanes. Concert de tancar els ulls, concert de no perdre’n detall, d’aplaudir amb ràbia en ple èxtasi ovidià, de subratllar els encerts i la grandesa que el nostre Ovidi seguesca pletòric de bona salut en els dits i la guitarra de Toti (que no deu abandonar ni per dormir, almenys no per saludar reiteradament el públic que no es cansaria de bisos però que agraeix finalment l’esforç de l’art desplegat i queda ben pagat). I bona nit, que encara hi ha carretera i paraules per endavant, comentar el periple ovidià que els viatgers han recorregut avui. Hi ha encara estona per paladejar l’experiència, per assajar hipòtesis sobre la nostra realitat nacional, social i personal, per desitjar a l’amic bon vent i barca nova a Amiens, la Picardia, on se’n va, amb la guitarra i la família, per fer-hi xarrades i cantades. Ben carregades les piles, no en tinc cap dubte.

Lo ha bautizado Raó de viure, y vuelve a dar muestras de un exquisito minimalismo en temas como el que bautiza el álbum o en la instrumental Soledat. Pero para abrir el compacto Soler ha recuperado una de sus piezas más emblemáticas: esa Sardana flamenca que grabó en 1994 y con la que deja de manifiesto su voluntad de seguir reivindicando «la música de aquí». «Nuestro origen no está en el blues, el rock, el folk… Veo muy despistadas a algunas de las bandas catalanas que triunfan ahora», se lamenta. «Es una vergüenza: ¿Dónde está la memoria, nuestra cultura?», insiste el guitarrista que mejor conoció a Ovidi Montllor, a quien vuelve a rescatar del olvido incorporando una de sus canciones en este álbum, La samarreta. «Estamos en un país que no tiene memoria, que olvida lo que se ha vivido, lo que me parece una ruptura muy absurda. De hecho, Ovidi ya lo pronosticó en los 80. Esta desinformación es lamentable». Si de algo se siente orgulloso Soler es de «esos 25 años» que actuó con Montllor, y de haber compartido partituras y estudio de grabación con el mismísimo Leo Ferré. «Era uno de mis ídolos, a quien en casa ya escuchaba con solo 12 años, así que no veas cuando me encontré tocando con él. Me enseñó una forma de trabajar, un talante que desde entonces aplico: dejar que el otro aporte su libertad para que dé lo mejor sí». Soler recuerda que Ferré no le dejó ensayar cuando grabaron su primera pieza juntos en el estudio. Esta misma filosofía es la que ha practicado, por ejemplo, con su nueva cómplice, Sílvia Pérez Cruz, una de las cinco voces femeninas que aparecen en Raó de viure. Con ella interpreta el poema de Miguel Hernández (El corazón es agua), pieza que desde hace año y medio abordan juntos en los escenarios. Sus otras mujeres son: Luisa Oswaldo Cruz (Alpargata e violao), Montse Vellvehí (Que sigui la meva ànima), Gemma Humet (Penyora d’amor) y, por último, su hija Laia Soler (Aurora). «Y es que la saga continúa», admite, entre risas. Soler tiene discos de su bisabuelo, barítono, grabados en Milán en 1900. «Su nombre real era Jaume Bachs, pero se hacía llamar Angelo Angioletti para salir el primero en el orden alfabético –recuerda–. En su tiempo era reconocido y recorrió medio mundo. Y mi abuela, que le acompañaba, hacía en los hoteles el resto de papeles de las óperas para que él ensayara». Su padre, médico, se fue a la guerra con un violín e hizo los primeros encefalogramas de España: «Era un inventor que tocaba desde música del renacimiento ¡hasta electrónica!» Su madre, que murió cuando él tenía solo 5 años, «era una gran pianista». Y en su casa siempre le han dicho que él cantaba afinando antes de hablar. Pero a Soler lo que en seguida le atrajo fue la guitarra. Y dedicarse a una profesión que cada vez ve más prostituida. «El arte y la cultura del ocio, esa que consiste en vender cuanto más mejor, son dos cosas distintas. El arte existe por sí solo, y sale solo cuándo y dónde quiere».